El dijous passat vam passar el matí a l'Hospital de dia Sant Joan de Déu. Érem a la secció d'al·lergologia infantil. Es tractava que l'Adrià tastés, per primera vegada a la seva vida, llet de vaca. El dia abans el David i jo vam trigar a conciliar el son perquè estàvem nerviosos. Ni nosaltres mateixos estàvem segurs que fos necessari donar-li llet de vaca. Crèiem que reaccionaria malament perquè feia escassos dos mesos havia tingut erupció cutània per contacte amb làctics, així que, res ens feia pensar que hagués anat a menys, això de la seva al·lèrgia. Si no fos perquè l'al·lergòloga ens havia dit cinc mesos abans que l'índex d'al·lèrgia de l'Adrià havia baixat tant que es podia plantejar la provocació de làctics.
Els dies abans vam estar fent esforços titànics perquè l'Adrià no percebés els nostres nervis i neguits. No sé si ens en vam sortir ja que ell també semblava nerviós i no parava de repetir que ell no tastaria la llet. Especialment durant el matí del dia "D". Crec que ell, com nosaltres, tenia sentiments contradictoris. D'una banda, la il·lusió que li feia pensar que, si tot anava bé, podria menjar exactament igual que l'Aina i el David. De l'altra, la por que tingués una reacció al·lèrgica i que descobrís decebut que continuava sent al·lèrgic a la proteïna de llet de vaca.
El dijous al matí el David estava molt nerviós. L'Adrià tenia mal de panxa i descomposició precisament també perquè estava molt nerviós. Jo tenia molt mal de panxa, segurament també pels nervis que portava. Però malgrat els nervis, ens vam presentar puntualment a l'hospital. Els 20 minuts de retard, pocs pel que era habitual a al·lergologia, van fer-se eterns. Finalment van cridar-nos i, només entrar, vam comentar que l'Adrià tenia descomposició. Altra vegada sentiments contradictoris. D'una banda, el desig que ens diguessin que amb descomposició no se li podia fer la provocació. De l'altra, la decepció que tindríem si no li podien fer la prova ja que portàvem molts anys desitjant que l'al·lèrgia desaparegués. L'al·lergòleg adjunt va respondre que se li podia fer, que només calia anotar-ho per tenir-ho present.
Tot seguit la infermera ens diu que li ha de posar una via per si calgués donar-li medicació en cas de reacció adversa al prendre llet. L'Adrià sempre ha estat un nen molt aprensiu i aquesta vegada no va ser diferent. En un principi es negava a què li fessin res mentre preguntava incansablement respecte de tot el que estava succeint i per tot el que li havien de fer. Després d'un minut de mostra de força, l'Adrià va accedir a que li posessin la via. Va comportar-se com un home.
Poca estona més tard va arribar el moment de tastar el "Colacao". Només va ser 1 ml, però ens va costar una mica convèncer-lo per aquella lluita interna que ell tenia entre la por i la il·lusió que tot allò li suposava. Se'l va prendre. Mitja hora més tard cap reacció va fer-se visible així que la infermera li va preparar la segona dosi que va ser de 5 ml. Altra vegada mitja hora més tard cap reacció adversa ens va portar directes cap a la tercera dosi de 20 ml. La quarta dosi ja va ser de 60 ml i ens va portar directes cap a l'Escola de l'hospital on l'estona va ser molt més amena gràcies als pallassos, al joc de l'oca, a un joc d'agudesa visual i, finalment, als jocs a l'ordinador que tant apassionen l'Adrià.
Va arribar el migdia i, amb ell, la darrera visita a al·lergologia. Com que no hi va haver cap reacció, ens van dir que durant el mes que faltava per anar a visita a consultes externes li podíem anar introduint els làctics mica en mica per veure com els tolerava. En aquell precís instant tots tres sentíem tanta emoció que ens va costar molt esperar a sortir de la consulta per fondre'ns en una forta abraçada. Érem tot emoció i continuem així...
